En general, les persones tendim a afrontar fàcilment les situacions socialment ambigües, controlant les nostres emocions i sabent que no tot significa necessàriament una cosa dolenta. Però hi ha els qui es perceben a si mateixos com a víctimes de tota mena de misèries, contemplant el món com un ambient terriblement hostil i negatiu, i veient el mal en la globalitat d’accions d’aquells que alguna vegada els han ofès.

Hem d’assumir d’entrada la distinció entre “víctima real” i “rol de víctima”, sent característic de la primera, el no haver triat ser-ho. No obstant això, la víctima real pot així mateix triar el rol de víctima, transformant el que irremeiablement li ha succeït en una forma d’identitat pròpia dins de la vida social. Perquè el que està en joc en el victimisme com a mentalitat no és tant l’objectivitat d’uns fets indesitjables i irreversibles que forcen fatalment a algú a ser una víctima, sinó més aviat la voluntat subjectiva de ser-ho, d’organitzar la pròpia vida entorn d’aquest rol social, de construir-se com a subjecte sota la insígnia de la víctima (Hernández, 2018).

Què és el victimisme?
El victimisme consisteix en un vincle interpersonal que busca incessantment el reconeixement extern de la pròpia victimització. En les persones victimistes la responsabilitat dels diferents esdeveniments es posiciona fora de l’individu, inserint-se un estil d’atribució externalizante (Kaufman, 2020).

Un altre component és la falta d’empatia pel sofriment dels altres, explicat per la creença de la inferioritat del sofriment aliè. L’anterior explica que aquestes persones se sentin amb el dret de comportar-se de manera agressiva i egoista, ja que el seu sofriment és massa alt com per a responsabilitzar-se dels seus actes (Kaufman, 2020).

Causes del victimisme
És important aclarir que, una persona que ha estat víctima d’una ofensa greu no té per què desenvolupar una mentalitat victimista. No és necessari que una persona amb tendència cap al victimisme hagi estat víctima d’una gran ofensa en el passat. Però si aquests dos fenòmens es donen junts, s’incrementen les conductes victimistes encara més.

S’ha observat que un dels factors que sostenen la mentalitat de la víctima és una personalitat ansiosa. Aquest tipus de persones acostumen a ser insegures i tendeixen a buscar l’aprovació i validació dels altres. Plens de dubtes sobre el seu valor social, estan en constant cerca de confirmació. El més mínim comportament desagradable que els altres fan contra ells és percebut com un atac personal, i la ja feble estabilitat emocional que disposen, es veu infringida.

Victimisme com a personalitat
Hi ha persones que presenten un victimisme crònic: es troben en un estat permanent de queixes i laments infundats. Aquestes persones, algunes inconscientment, s’amaguen darrere d’una personalitat victimista. D’aquesta manera, s’alliberen de la responsabilitat dels seus actes i culpabilitzen a la resta del que els ocorre.

Per a Giglioli (2017) la identitat de víctima és «tancada i indiscutible». Es castra la capacitat d’actuació sobre les pròpies circumstàncies per a donar lloc a un món immutable en què la pregunta «què puc fer?» no té cabuda. El lament esdevé un refugi que ens evita responsabilitzar-nos de les nostres accions. La qualitat de víctima, és a dir, el victimisme, és un lloc que s’immunitza davant qualsevol crítica i garanteix la innocència. Com podria la víctima ser culpable, o responsable d’alguna cosa? La víctima no ha fet, li han fet; no actua, pateix. Ser víctima atorga prestigi, exigeix escolta, i fomenta reconeixement. En la víctima es barregen manca i reivindicació, feblesa i pretensió, desig de tenir i desitjo de ser. No és el que fa, sinó el que ha patit, la qual cosa pot perdre, la qual cosa li han llevat.

Realment, mantenir durant un període llarg de temps aquest tipus d’actitud de “victimisme crònic” no és en si una patologia classificada, però podria desembocar en un trastorn paranoide de la personalitat, si la persona insisteix a culpar persistentment als altres dels mals que li succeeixen.

Què caracteritza a les persones victimistes?
Algunes de les característiques, de les actituds i dels trets que presenten aquestes persones són les següents:

  • Mostren una autocrítica limitada: Encara que l’autoestima de les persones victimistes sigui generalment baixa, això no significa que estiguin constantment avaluant el seu comportament i decisions. De fet, succeeix el contrari. Rares vegades realitzen autocrítica perquè han assumit que el que els ocorre no és la seva responsabilitat; estan plenament convençudes que no tenen la culpa de res, amb la qual cosa no conceben que res els sigui reprotxable o millorable. Es mostren intolerants davant les fallades i defectes d’altres persones, però els seus propis errors els perceben com a nimis i, en qualsevol cas, justificables.
  • Volen cridar l’atenció: En lloc de buscar ajuda efectiva o empatia legítima, la víctima busca despertar la pena dels altres i, fins a aquest punt, confirmar que no pot resoldre els problemes per si mateixa. En molts casos aquesta actitud victimista s’ha reforçat des de la infància quan el nen està sobre protegit pels adults i creix amb la creença que no té els recursos interns per a respondre a situacions que li danyen.
  • Presenten pessimisme: Solen exagerar inconscientment el negatiu, de tal manera que cauen en un fort pessimisme que els impedeix veure els aspectes vitals positius. Un dels perjudicis més clars que implica el victimisme crònic és doncs la visió pessimista de la vida, ja que crea un entorn de malestar i desconfiança tant per a la persona que sempre es queixa com per a les persones del seu voltant, que se senten injustament tractades.
  • Acumulen sentiments nocius: En una gran quantitat de casos, la persona que mostra aquesta tendència cap al victimisme crònic acaba per alimentar una sèrie de mals sentiments, com ara el rancor o la ira, que poden degenerar en un victimisme agressiu. El victimista agressiu no sols culpa als altres i es lamenta per tot, sinó que també pot adoptar actituds agressives i violentes, intolerància i menyspreu cap a la integritat física i moral de les persones que considera culpables per algun motiu.
  • Tenen por de sortir de la zona de confort: Les persones victimistes estan adaptades a una vida “rutinària” de manteniment de les queixes; estabilitat que els produeix una falsa seguretat. Tots tenim un àmbit en què ens sentim segurs i protegits; però aquesta zona confortable no té per què ser un lloc agradable i satisfactori per a un mateix, de fet, moltes vegades no ho és, però, al cap i a la fi, és un caos conegut, familiar, i al seu torn provocador de la por al canvi, al desconegut.
  • Centren l’atenció en la seva desgràcia: Aquestes persones senten una espècie de fascinació pel que interpreten que és la seva condició de víctima, i sovint pensen en el dolent que els ocorre i en el que els toca sofrir. Moltes vegades parlen sobre això amb els altres, oferint una lectura dramàtica i una mica exagerada dels fets.
  • Tenen una baixa tolerància a la frustració: La frustració és el sentiment de fracàs que apareix quan una necessitat o un desig no es veu satisfet o compliment. Els perfils victimistes posseeixen una baixa tolerància al malestar perquè no perseveren en els seus intents per aconseguir metes proposades, tendint a l’abandó i a responsabilitzar d’això a diferents factors externs.
  • El seu objectiu és trobar culpables: L’estat de víctima permanent també va molt associat a una actitud desconfiada. Creuen que els altres sempre es mouen per interessos i actuen de mala fe contra ells. Per aquesta raó inspeccionen al mil·límetre qualsevol detall o gest de les persones del seu voltant intentant descobrir algun greuge, per petit o inexistent que sigui, per a reforçar-se en el seu rol de víctimes. A força d’actuar així, acaben reafirmant la seva personalitat i són molt susceptibles amb el tracte que els altres els dispensen, exagerant qualsevol petit detall fins a un límit patològic.
  • Rumiación sobre victimització en el passat: És freqüent que les persones victimistes rumíen constantment sobre les ofenses rebudes. Entren en un bucle sense fi en el qual recorden el que li van dir, el mal que li van fer o qualsevol acció desagradable, en comptes de pensar o discutir sobre possibles solucions al problema o intentar evitar-lo. A més, es posen en el pitjor, pensant que això pot tornar a ocórrer i escenifiquen com respondran quan succeeixi. S’ha observat que les persones que més rumían sobre les ofenses rebudes menys propenses són a perdonar a qui els va fer mal, i més partidàries a venjar-se (Gabay et al., 2020 & Zitek et al., 2010).
  • El lament constant els reforça: Els individus victimistes creuen que la seva situació personal es deu als mals actes dels altres i de les circumstàncies. En conseqüència, es passen el dia lamentant-se, fins al punt que troben un important reforç a la seva actitud en el lament i la queixa, assumint el seu rol de víctimes.

Una situació que s’allarga
El victimisme crònic, com s’ha comentat, encara que no sigui un trastorn en si mateix, produeix que la persona adopti unes dinàmiques de pensament i de comportament problemàtiques que amb el pas del temps es van agreujant més.

Sense saber-ho, les persones que s’acostumen al victimisme crònic es neguen a si mateixes la possibilitat de millorar la seva situació alhora que estableixen unes relacions amb els altres basades en el ressentiment i la culpabilització.

D’aquesta manera, el victimisme danya tant la capacitat d’afrontar els problemes com les relacions personals en general i les afectives en particular.

Com ajudar a una persona victimista?
Des de teràpia, una de les maneres d’ajudar als pacients victimistes que han sofert un trauma, seria posar com a objectiu la creació d’una narrativa per al fet traumàtic referit a la seva persona, el seu context i el que li va ocórrer, ja que es considera que disposen d’una narrativa desintegrada. En conseqüència, l’enfocament terapèutic que es proposa es dirigeix a la creació d’una narrativa que sigui viscuda com a pròpia i que ajudi a la superació de les seqüeles traumàtiques (Díaz-Benjumea, 2019), per a elaborar-les i reconstruir les relacions socials amb ells mateixos i els altres.

Una part fonamental se sostindrà a acceptar que l’adversitat i el conflicte són part consubstancial de la vida i que els sentiments han d’abraçar-se, doncs sense les lliçons que aquests proveeixen, una vida emocional sana seria impossible.

Així com entrenar el llindar de tolerància a la frustració. Proposar-se dividir una meta en submetas progressives per a aconseguir-la, provar fer les coses d’una altra forma o accelerar els temps de consecució d’objectius. També serà clau l’aprenentatge de tècniques assertives, ja que la persona amb victimisme tindrà eines a l’hora d’expressar com se sent i el que pensa sense fer sentir culpable a l’altra persona, i buscar una solució efectiva al problema on la persona victimista se senti una part important de la solució.

En definitiva, ningú nega l’existència d’esdeveniments desafortunats, tots estem exposats a sofrir situacions de les quals no tenim cap control. El punt està en el fet que, en bolcar la resolució en un mateix, les possibilitats de superació i resiliència són majors (Buddelmeyer & Powdthavee, 2016). Pel que, a pesar que resulti inevitable que les persones sofreixin esdeveniments dolorosos, sí que es pot terapèuticament forjar personalitats fortes, que s’anteposin a les adversitats i que assumeixin la responsabilitat del curs de les seves vides.

Referències
Buddelmeyer, H., & Powdthavee, N. (2016). Ca having internal locus of control insure
against negative xocs? Psychological evidence from panell data. Journal of
economic behavior & organization, 122, 88–109. https://doi.org/10.1016/j.jebo.2015.11.014
Díaz-Benjumea, L. (2019). Abordatge psicoanalític del trauma II. Obertures
psicoanalítiques, (62), 1-3. http://aperturas.org/articulo.php?articulo=0001097
Gabay, R., Hameiri, B., Rubel-*Lifschitz, T., & Nadler, A. (2020). The Tendency for
Interpersonal Victimhood: The Personality Construct and its Consequences.
Personality and Individual Differences, 165. https://doi.org/10.1016/j.paid.2020.110134
Giglioli, D. (2017). Crítica de la víctima (1a ed.). Herder.
Hernández, M. (2018). El victimisme, un nou estil de vida. Intent de caracterització.
Eikasia, 239-266.
Kaufman, S. B. (2020). Unraveling the Mindset of Victimhood: Focusing on grievances
ca be debilitating; social science points to a better way. Scientific American.
Zitek, E. M., Jordan, A. H., Monin, B., & Leach, F. R. (2010). Victim Entitlement to
Behave Selfishly. Journal of personality and social psychology, 98(2), 245-55. https://doi.org/10.1037/a0017168