El trauma vicari és una forma d’impacte emocional que afecta especialment professionals de la salut mental, com a psicòlegs, terapeutes i treballadors socials, els qui estan exposats de manera constant a les experiències traumàtiques dels seus pacients. A través del vincle empàtic que es genera en la relació terapèutica, els professionals poden arribar a internalitzar part del sofriment de les persones a les quals acompanyen, desenvolupant símptomes psicològics i fisiològics que repercuteixen en el seu benestar i en la qualitat de l’atenció que ofereixen. Aquest article té com a objectiu principal revisar el concepte de trauma vicari, diferenciar-lo de constructes relacionats com l’estrès traumàtic secundari i la fatiga per compassió, així com analitzar les seves manifestacions clíniques, factors de risc i protecció, impacte en la pràctica professional i estratègies de prevenció i abordatge. S’ofereix una mirada actualitzada i fonamentada teòricament sobre aquest fenomen, amb la finalitat de sensibilitzar als professionals de l’àmbit psicològic sobre la seva importància i promoure pràctiques que afavoreixin la cura dels qui cuiden.

Paraules clau: trauma vicari, salut mental, psicologia, professionals d’ajuda, exposició secundària al trauma, autocura professional, supervisió clínica.

Abstract
Vicarious trauma is a form of emotional impact that particularly affects mental health professionals, such as psychologists, therapists, and social workers, who llauri constantly exposed to the traumatic experiences of their patients. Through the empathic bond generated in the therapeutic relationship, professionals ca internalize part of the suffering of the people they care for, developing psychological and physiological symptoms that impact their well-*being and the quality of care they provide. This article aims to review the concept of vicarious trauma, differentiate it from related constructs such as secondary traumatic stress and compassion fatigui, and analyze its clinical manifestations, risk and protective factors, impact on professional practice, and prevention and management strategies. This article offers an updated and theoretically grounded perspective on this phenomenon, aiming to raise awareness among psychological professionals about its importance and promalnom practices that support the care of those they care for.

Keywords: Vicarious trauma, mental health, psychology, helping professionals, secondary trauma exposure, professional self-*care, clinical supervision.

Introducció
Els professionals de la psicologia estan constantment exposats a narratives de dolor i sofriment. Aquesta exposició prolongada pot portar al desenvolupament de trauma vicari, una transformació negativa en la visió del món i d’un mateix a causa de l’empatia profunda amb les experiències traumàtiques dels pacients (McCann & Pearlman, 1990).Comprendre aquest fenomen és essencial per a preservar la salut mental dels terapeutes i garantir una atenció de qualitat als pacients. El concepte de trauma vicari va ser desenvolupat inicialment per McCann i Pearlman (1990), els qui ho van definir com un canvi negatiu i durador en la manera en què els terapeutes perceben el món i a si mateixos, producte de l’exposició empàtica als traumes dels seus pacients. A diferència del trauma directe, el trauma vicari no implica una vivència traumàtica pròpia, sinó que es desenvolupa a partir del vincle empàtic amb el sofriment aliè. Aquesta forma d’impacte emocional pot alterar creences fonamentals sobre la seguretat, la confiança, el control i la intimitat, interferint de manera significativa en l’equilibri emocional del professional.

Les repercussions del trauma vicari poden anar des de símptomes emocionals com a ansietat, tristesa persistent, irritabilitat o despersonalització, fins a manifestacions físiques com a fatiga crònica, insomni o dolors somàtics. Aquestes alteracions, quan no són abordades a temps, poden interferir directament en la pràctica clínica, afectant l’aliança terapèutica i afavorint una disminució de l’eficàcia professional (Bride et al., 2007).

Definició i Diferenciació del Trauma Vicari
El trauma vicari es refereix als canvis negatius en la percepció d’un mateix, els altres i el món, resultants de l’exposició repetida a relats traumàtics dels clients (McCann & Pearlman, 1990). És fonamental distingir-ho de conceptes relacionats com l’estrès traumàtic secundari i la fatiga per compassió. Mentre que l’estrès traumàtic secundari se centra en l’aparició de símptomes similars al PTSD a causa de l’exposició indirecta al trauma, la fatiga per compassió es relaciona amb l’esgotament emocional derivat de l’empatia contínua cap al sofriment aliè (Figley, 1995).

Des de fa anys, diferents autors han utilitzat termes diversos per a parlar d’aquest impacte: burnout (esgotament professional), fatiga per compassió, estrès traumàtic secundari i trauma vicari són alguns d’ells. Encara que a vegades s’usen com a sinònims, cadascun descriu matisos distints d’una realitat comuna: el desgast que pot produir ajudar a uns altres que han sofert (Figley, 1995; Pearlman & Saakvitne, 1995).

Ja en 1994, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-IV) reconeixia que assabentar-se d’una experiència traumàtica viscuda per un ser estimat —com un familiar o un amic— podia causar símptomes similars a l’estrès posttraumàtic (American Psychiatric Association, 1994). A partir d’aquí, diferents investigadors van plantejar que una cosa semblant podia ocórrer en terapeutes, psicòlegs i altres professionals que estan contínuament exposats a relats molt durs de vida. Aquesta exposició emocional sostinguda, especialment quan hi ha un vincle empàtic, pot generar un sofriment profund (Sabin-Farrell i Turpin (2003).

Factors predisposants i Protectors
Diversos factors poden augmentar la vulnerabilitat al trauma vicari. La inexperiència professional, la joventut i el gènere femení han estat identificats com a factors predisposants (De la Vall Santa Cruz, 2014). A més, una càrrega elevada de casos traumàtics i la falta d’una xarxa de suport adequada poden incrementar el risc (Molnar et al., 2017).D’altra banda, factors protectors inclouen una sòlida identitat professional, pràctiques d’autocura regulars i una supervisió clínica efectiva (Hernández-Wolfe et al., 2015).

Les conseqüències emocionals del trauma vicari són de naturalesa complexa i abasten un espectre ampli. Molts terapeutes i altres professionals de la salut mental experimenten símptomes similars als del trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) a causa de la constant exposició a les històries traumàtiques dels seus pacients. Segons Sabin-Farrell i Turpin (2003), aquests símptomes poden incloure ansietat, insomni, tristesa persistent, irritabilitat i, en alguns casos, reexperimentació del trauma, com flashbacks o malsons.

Un dels aspectes més comuns del trauma vicari és la despersonalització (Pearlman & Saakvitne, 1995), on el professional comença a sentir-se desconnectat dels seus propis sentiments i experiències. Aquest fenomen és una forma de defensa davant el dolor emocional que s’experimenta en estar exposat contínuament a l’angoixa aliena.

A més, aquest distanciament pot dificultar la connexió emocional autèntica amb els pacients, afectant la relació terapèutica.

El trauma vicari també pot tenir repercussions físiques en els professionals de la salut mental. L’estrès crònic relacionat amb l’exposició contínua a situacions de sofriment pot provocar trastorns físics, com a maldecaps, fatiga extrema, problemes digestius i trastorns del son (Sabin-Farrell & Turpin, 2003). A més, alguns estudis han suggerit que els professionals que sofreixen de trauma vicari tenen més probabilitats d’experimentar problemes relacionats amb el sistema immunològic a causa del constant estat d’alerta i esgotament (Bride et al., 2007).

Una de les manifestacions físiques més comunes és l’insomni, que pot resultar de l’estrès acumulat i la dificultat per a desconnectar del treball emocionalment. Aquest insomni crònic, al seu torn, pot intensificar els efectes psicològics del trauma vicari, creant un cercle viciós que és difícil de trencar.

El trauma vicari també pot afectar les relacions interpersonals dels professionals. Com esmenten Jenkins i Baird (2002), els terapeutes poden començar a sentir-se aïllats, ja que el seu contacte emocional freqüent amb el sofriment aliè pot fer que es distanciïn d’amics i familiars. La dificultat per a compartir el dolor emocional o les experiències laborals pot generar una falta de suport fora de l’àmbit professional, la qual cosa agreuja l’impacte del trauma vicari.

A més, la desconfiança que pot sorgir en els professionals a causa de l’exposició contínua al sofriment humà pot afectar les relacions socials i familiars, ja que els terapeutes poden arribar a sentir que no poden confiar plenament en els altres. Aquesta desconnexió emocional pot generar sentiments de solitud i desesperança.

Impacte en la Pràctica Clínica
El trauma vicari pot deteriorar la qualitat de l’atenció brindada pels terapeutes. Els professionals afectats poden tornar-se més distants o, per contra, sobreinvolucrarse amb els seus pacients. A més, poden experimentar una disminució en la satisfacció laboral i un augment en el ausentismo, la qual cosa repercuteix en l’estabilitat dels serveis de salut mental (Bride et al., 2007). La fatiga per compassió i l’estrès traumàtic secundari poden alterar significativament la qualitat del tractament, afectant l’habilitat del terapeuta per a oferir un suport efectiu (Figley, 1995; Stamm, 1997).

Segons McCann i Pearlman (1990), l’empatia en els terapeutes pot disminuir quan el professional s’enfronta a l’exposició contínua al sofriment dels seus pacients. Els terapeutes poden desenvolupar una sensació de despersonalització, on les seves emocions es desconnecten de les experiències dels pacients com una forma de defensa. Aquest fenomen pot influir negativament en la relació terapèutica, ja que el pacient pot percebre la falta d’autenticitat o connexió emocional, la qual cosa pot afectar el progrés del tractament. Per a mitigar els efectes del trauma vicari en la pràctica clínica, s’han proposat diverses estratègies. Segons Figley (1995), un dels enfocaments més efectius és l’autocura, que inclou pràctiques com la meditació, l’exercici físic, el temps de descans adequat i la cerca de suport emocional fora de l’entorn laboral. A més, la supervisió clínica regular és fonamental per a processar les experiències emocionals relacionades amb el treball i evitar l’aïllament. Una altra estratègia important és la formació contínua sobre el trauma vicari. A través de programes de formació específics, els professionals poden aprendre a reconèixer els signes primerencs del trauma vicari, identificar els seus propis límits emocionals i adoptar tècniques per a prevenir l’esgotament. Això també els ajuda a millorar la seva capacitat per a manejar les emocions intenses que sorgeixen durant el treball amb pacients traumatitzats (Saakvitne & Pearlman, 1996).

Conclusió
El trauma vicari és un fenomen complex que afecta els professionals que treballen amb persones traumatitzades, especialment en el camp de la salut mental. Aquest concepte subratlla com l’exposició contínua al sofriment d’uns altres pot tenir conseqüències perjudicials per als terapeutes, impactant el seu benestar emocional, psicològic i professional. Els efectes del trauma vicari, com ara la fatiga per compassió, l’estrès traumàtic secundari i el burnout, poden tenir un impacte significatiu no sols en la qualitat de vida del terapeuta, sinó també en la qualitat del tractament proporcionat als pacients.

Si bé aquest fenomen ha estat reconegut i discutit durant dècades, els estudis encara indiquen que la seva prevalença és difícil de quantificar a causa de la falta de consens i a la varietat de termes utilitzats per a descriure el sofriment dels professionals. No obstant això, els estudis disponibles, inclosos els realitzats per autors com Figley (1995), Stamm (1997) i McCann i Pearlman (1990), ens proporcionen un marc útil per a comprendre els mecanismes que subjeuen al trauma vicari i les formes en què pot afectar els terapeutes tant a nivell personal com professional. En abordar el trauma vicari de manera proactiva, es pot promoure un entorn de treball més saludable i sostenible per als professionals de la salut mental, beneficiant, en última instància, als pacients que reben la seva atenció.

Si vostè o algú del seu entorn necessiten major informació sobre aquest tema, pot sol·licitar una primera sessió informativa en el centre de Psicologia Canvis de Barcelona. Disposem d’un equip de psicòlegs experts que poden ajudar-lo si és el cas.

Referències Bibliogràfiques
Blair, A. E., & Ramones, A. L. (1996). The emotional toll of trauma work: Preventing burnout and vicarious traumatization. Journal of Trauma & Dissociation, 3(2), 61-69. https://doi.org/ 10.1300/J229v03n02_07
Bride, B. E., Radey, M., & Figley, C. R. (2007). Prevalence of secondary traumatic stress among social workers. Social Work, 52(1), 63-70. https://doi.org/10.1093/sw/52.1.63
Figley, C. R. (1995). Compassion fatigui: Coping with secondary traumatic stress disorder in those who treat the traumatized. Brunner/*Mazel.
Jenkins, S. R., & Baird, S. (2002). Secondary traumatic stress and vicarious trauma: A validational study. Journal of Traumatic Stress, 15(5), 423-432. https://doi.org/10.1023/ A:1020190524785
McCann, I. L., & Pearlman, L. A. (1990). Vicarious traumatization: A framework for understanding the psychological effects of working with victims. Journal of Traumatic Stress, 3(1), 131-149. https://doi.org/10.1007/bf00975140
Pearlman, L. A., & Saakvitne, K. W. (1995). Trauma and the therapist: Countertransference and vicarious traumatization in psychotherapy with incest survivors. Norton & Company.
Saakvitne, K. W., & Pearlman, L. A. (1996). Trauma and the therapist: Countertransference and vicarious traumatization in psychotherapy with incest survivors. Norton & Company.
Stamm, B. H. (1997). The compassion fatigui workbook: Creative tools for transforming compassion fatigui and vicarious trauma. Sidran Press.