Síndrome d’Ulisses

L’immens llegat d’Ulisses
Parece que Ulisses, el grandíssim i solitari heroi grec de l’Odissea d’Homer, ja no està tan sols. Són molts més, en els nostres dies, els qui semblen seguir els seus passos, salpant a la deriva i vagant per les mars, així com lluitant dia rere dia per a sobreviure en terres inhòspites i repletes de mirades hostils. I tots ells, sense excepció, amb l’enorme desig de tornar algun dia a la seva estimada “Ítaca”.En aquest article parlarem d’un concepte relativament nou i protagonitzat per la “recent” i creixent ona de migracions de milions de persones que fugen dels seus països d’origen amb l’esperança de trobar la pau alhora que de guanyar la seva pròpia guerra contra la fam i la pobresa que ells i les seves famílies estan vivint. Joseba Achotegui, Psiquiatre espanyol, director del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants Refugiats (des de 1994) i professor titular de la Universitat de Barcelona, crea el concepte que engloba aquesta inquietant situació amb el context psicològic que tot això comporta: la “Síndrome d’Ulisses”.

I és que, igual que Ulisses, totes aquestes persones que per un motiu o un altre es veuen impossibilitades a tornar a la seva terra, a estar prop de la seva gent, i que viuen amb la incertesa de no saber si mai més els tornaran a veure, pateixen, molt sovint, d’elevats episodis de profunda tristesa, desesperació i ansietat. No es tracta de persones depressives ni ansioses, sinó de persones que estan vivint una situació molt difícil, tant, que es poden veure, a vegades, superades, transmetent-ho a través de multitud de símptomes que descriurem al llarg de les següents línies.

Què és la Síndrome d’Ulisses?
Com comentàvem més amunt, el concepte de la Síndrome d’Ulisses va ser ideat pel Psiquiatre espanyol Joseba Achotegui. Achotegui, ho descriu com un quadre d’estrès o de duel molt intens que viuen els immigrants que es troben fent una migració molt difícil. Amb això, fa referència a tots aquells que no poden viure prop de la seva família, que no poden entrar en el mercat laboral, i que viuen amb indefensió i solitud. I d’aquí surt la metàfora que fa amb el mític personatge en l’Odissea d’Homer, Ulisses, qui es veu immers en feroces adversitats, perills i altres aventures al llarg de l’est del mediterrani, amb el desig, sempre, de tornar a la seva terra natal, Ítaca.

Achotegui, remarca que no es tracta d’una malaltia mental, sinó d’una situació comprensible, de por, de tensió i de dificultat, ocasionada per la situació extrema que li ha tocat de viure a la persona que l’està patint. Amb això, es refereix al fet que, encara que tot immigrant pot sentir alguns dels símptomes de la Síndrome durant les primeres etapes del canvi de país, només serien aquelles persones que han de migrar per situacions extremes, les que es pot considerar que pateixen duel migratori extrem o Síndrome d’Ulisses. Cabrien en aquest grup, totes aquelles que, per guerres o situacions de pobresa extrema i inexistència de protecció dels drets humans al seu país, han hagut de fugir per a sobreviure.

Símptomes
Els símptomes que solen sofrir aquestes persones no són pocs. No obstant això, no per aquest motiu, implica que pateixin alguna malaltia o trastorn psicològic. De fet, és per aquest motiu que Achotegui planteja el concepte de “Síndrome d’Ulisses”. I és que, amb aquest, pretén evitar que aquestes persones siguin víctimes tant de la desvaloració per part de la societat, que sovint pot pensar que no els passa res i, per contra, dels incorrectes diagnòstics amb els quals se’ls tendeix a classificar.

Achotegui, classifica els diversos símptomes en tres grups:

• Els de l’àrea depressiva: profunda tristesa o plor, relacionats amb el fracàs personal, la baixa autoestima, la culpa o el desig de morir. El sentiment de culpabilitat, de totes maneres, pot variar segons la cultura.
• Els de l’àrea de l’ansietat: tensió, insomni, pensaments recurrents i intrusius, irritabilitat, o preocupació exagerada.
• Els de l’àrea de la somatización : fatiga, molèsties osteoarticulars, cefalea, o migranyes molt recurrents.
• Els de l’àrea confusional: alteració de la consciència i de les capacitats cognitives, problemes de memòria, desorientació temporal i/o espacial, desconfiança cap als altres per idees delirants, entre altres.

Causes i origen d’aquesta Síndrome
Els principals estressors que provocarien l’aparició d’aquesta Síndrome en la persona serien els següents:

• La separació forçada de la família i amics, significant una ruptura de l’instint de la inclinació, aquesta necessitat des que naixem per sentir-nos prop d’aquells que ens volen i que ens han cuidat durant tot el nostre desenvolupament social i emocional.
• El sentiment de desesperança antela absència d’oportunitats socials i laborals.
• La permanent lluita per a sobreviure i trobar on alimentar-se i dormir.
• La por i el terror de tot el que implica un viatge migratori en situació de fugida, com les pasteres o l’anar de polissó en camions.
• Les amenaces de les màfies.
• La possible detenció i expulsió per residir sense papers.
• La indefensió per mancar de drets.

I tots aquests estressors, a més, es veuen potenciats per diversos motius, com són la seva multiplicitat, és a dir, el fet que sofrir per molts d’ells, incrementa el risc; la seva cronicitat, el fet de sofrir-los durant un període normalment molt prolongat en el temps (mesos o fins i tot anys); la seva indefensió apresa, és a dir, la sensació que, facin el que facin, no arribaran mai a superar la situació que viuen i a aconseguir establir una vida més o menys estable en el nou lloc; l’absència d’autoeficàcia, cosa que significa que han deixat de creure en ells mateixos, en les seves habilitats; i finalment, els forts dèficits en les seves xarxes de suport social, com la falta de llaços de parentiu, de xarxes comunitàries informals, o d’organitzacions socials, entre moltes altres.

La Síndrome des d’una mirada psicològica
Després de tots els canvis pels quals passen totes aquestes persones que es veuen immerses en un llarg procés migratori, amb el duel que aquest comporta per la pèrdua de la família, la llengua, la cultura o l’estatus, per exemple, sol ser natural que aquestes experimentin canvis en la seva personalitat fins al punt de modificar la seva pròpia identitat. Aquest canvi, segons Achotegui, pot fer-los bé, convertint-los en persones molt més madures, coneixedores de molts més aspectes d’aquest món, o, per contra, els pot anar molt malament, desestructurant-los el pla psicosocial i psicològic.

Aquest canvi d’identitat no és tan estrany si pensem en com aquesta està conformada. Com sabem, la identitat és el conjunt de trets propis d’un individu o d’una comunitat, així com també, la consciència que té la persona respecte de si mateixa i que alhora, la diferència dels altres i també de les altres comunitats.

Per tant, aquesta identitat que aquests subjectes es van formar als seus països natals, de cop es veuen confrontades per tots els canvis radicals que estan havent d’acceptar per a sobreviure i adaptar-se a la nova comunitat en la qual es troben. Són persones que fins ara exercien una professió, tenien unes dinàmiques i uns rols dins de la seva comunitat i que, ara, a causa d’haver perdut a aquesta comunitat i a la dificultat, a vegades per temes legals en la convalidació dels seus estudis i professions, es veuen impossibilitats a continuar actuant segons la seva “última identitat”.

I això repercuteix, segons Achotegui, a una regressió psicològica per haver d’afrontar tots aquests canvis alhora. L’immigrant, llavors, tendeix a sentir-se aclaparat i insegur adoptant actituds més infantils i menys autònomes. Per exemple, a vegades poden comportar-se de manera submisa davant les figures d’autoritat, o bé també poden tendir a la protesta infantil davant la seva frustració, o fins poden arribar a sobrevalorar els líders.

Tractament
Com hem pogut veure fins aquí, aquests migrants per motius extrems, no són persones ni ansioses ni depressives, sinó més aviat persones que es troben exposades a una situació externa molt complicada i frustrant alhora.

És per això que, el tractament que plantegem els professionals del Centre de Psicologia Canvis a Barcelona , està basat en:

• Ajudar a aquestes persones en el seu procés de readaptació de la seva identitat al nou entorn.
• Normalitzar els seus sentiments de frustració, tristesa i confusió
• Donar-los un suport de contenció emocional.

Així mateix, atès que la intervenció estarà més lligada a una prevenció que a un tractament pròpiament dit, també els donarem pautes per a reforçar totes les seves eines per a apaivagar els sentiments de solitud, com:

• Parlar amb els seus sers estimats, encara que estiguin lluny.
• Realitzar tècniques de relaxació, tant en sessió com a casa.
• Realitzar exercici físic.
• Els animarem a intentar seguir una bona alimentació.

Paral·lelament, els ajudarem a ser optimistes amb la seva adaptació i a mantenir el pensament positiu. Qualsevol exercici que els ajudi a crear-los sensacions i sentiments positius, serà agraït tant pel seu cos com per la seva ment.