El perfeccionisme és un tret de personalitat que pot influir tant de manera positiva com negativa en la salut mental de les persones. Per això resulta important diferenciar els dos vessants del perfeccionisme:

  • Perfeccionisme adaptatiu (o saludable)
  • Perfeccionisme desadaptativo (o patològic)

Perfeccionisme adaptatiu

El perfeccionista saludable és aquella persona que estableix metes exigents i s’esforça per aconseguir-les. Aquest assoliment de metes condueix a una gran satisfacció personal i incrementa la seva autoestima. No obstant això, a pesar que aspira a realitzar la seva execució de la millor forma possible, la seva autoestima no dependrà únicament de l’assoliment d’aquests objectius. Si comet un error el considerarà com a part ineludible de l’aprenentatge i intentarà corregir-los en el futur. Són persones que posseeixen un alt grau d’autodisciplina, compromeses amb els seus objectius i intenten fer un treball conscienciós i exigent.

En aquelles tasques que no admeten un gran marge d’error, es prepararan meticulosament per al seu treball i l’executaran de manera exigent, prestant gran atenció als detalls. Així, per exemple, un cirurgià o un controlador aeri serà extremadament cautelós i farà el seu treball amb gran cura i precisió. Però si està cuinant per a uns amics o planejant un viatge serà menys exigent i podrà gaudir d’aquestes activitats. Serà conscient que un error en aquestes qüestions no tindrà majors repercussions i per tant no el preocuparà. És capaç de conformar-se amb un resultat que no sigui excel·lent.

El perfeccionista sa no té la necessitat de fer-ho tot bé sempre. La seva seguretat i el seu autoconcepte no depenen de ser considerat una “persona ideal”. Estableix metes altes, perquè troba un plaer intrínsec a fer ben determinades activitats. Les considera un desafiament i això li resulta estimulant. Una vegada aconsegueix els seus objectius, gaudeix dels seus assoliments.

En aquest cas, el perfeccionisme pot ser un predictor d’èxit, ja que es relaciona amb l’esforç productiu i el desig de superació, afavorint el desenvolupament personal. Es tracta d’un tret que permet al subjecte adaptar-se millor a l’ambient i que contribueix al seu benestar psicològic.

Els esportistes d’elit, els artistes, els científics i les persones amb altes capacitats mostren alts trets perfeccionistes.

Perfeccionisme desadaptatiu

El perfeccionista patològic es caracteritza també per buscar metes extremadament elevades. No obstant això, i a diferència del perfeccionista saludable, manifestarà un intens temor al fracàs. Si no aconsegueix aconseguir els seus objectius que s’ha autoimposat, s’avaluarà de manera negativa. Així, basarà la seva autoestima únicament en els seus alts estàndards de rendiment.

A diferència del perfeccionista saludable, no estableix metes altament exigents pel seu inherent desig de millorar, sinó que està motivat per la por al fracàs. Sol classificar les seves experiències en dues categories oposades: tot o res, dolent o bo, perfecte o inútil. Per tant, construeix una versió del món i de si mateixos en termes de “blanc o negre”, sense matisos. Quan no aconsegueix aconseguir un objectiu, el percebrà com un fracàs absolut i es criticarà a si mateix de manera extrema.

El perfeccionista patològic avalua les seves metes de forma distorsionada, en la qual els errors cobren una importància excessiva. Així mateix, sol menysprear els èxits aconseguits. És a dir, el perfeccionista té una atenció selectiva cap als errors, passant per alt tot allò que sí ha fet correctament.

Així, per exemple, és possible que un ponent que hagi sobrepassat una mica el límit de temps o hagi oblidat esmentar alguns aspectes durant la seva conferència, hagi donat igualment una xerrada excel·lent i sigui fins i tot felicitat per la seva audiència. Però bastarà amb haver comès aquests petits errors perquè ho experimenti com un fracàs que engloba a tota la seva persona. Tornarà a la seva llar capcota, rumiant una vegada i una altra sobre les fallades comeses, ignorant els seus èxits.

Així doncs, el perfeccionista desadaptatiu manté creences com ara:

  • “Si m’esforço sempre al màxim puc evitar qualsevol error i descuit”
  • “Si cometo un error significa que soc un incompetent”
  • “El meu mèrit depèn del bo que soc i del meu excel·lent acompliment”
  • “Els altres em rebutjaran si cometo un error o manifest una imperfecció”
  • “Si soc perfecte, m’admiraran i no existiran motius per a ser criticat o rebutjat”

En el perfeccionista desadaptativo es pot observar una baixa autoestima, ja que es valora a si mateixos en funció de factors externs. Es jutja pel que fa i no pel que és. Se sent vulnerable enfront de la possibilitat que se li critiqui. Aquest temor li condueix a estar constantment alerta i tibant, manifestant alts nivells de preocupació.

Per consegüent, les característiques principals del perfeccionisme desadaptatiu són les següents:

  • Establiment de metes personals molt elevades per a un mateix, que influiran de manera excessiva en l’autoavaluació de la persona.
  • Preocupació pels errors: tendència a interpretar les fallades com un fracàs i creure que perdrà el respecte dels altres per culpa d’aquests.
  • Por al fracàs.
  • Quan aconsegueix aconseguir la meta proposada, sol minimitzar els seus assoliments.
  • Pensament dicotòmic: “tot o res”.
  • Sensació crònica que els projectes no s’han completat de manera satisfactòria, que sempre falta alguna cosa, sempre hi ha hagut alguna cosa que no ha fet bé.
  • Èmfasi excessiu en l’ordre, l’organització i la precisió.
  • Tendència a la procrastinació (posposar tasques fins que no estiguin “perfectes”).

Mentre que el desig d’excel·lència del perfeccionista li procura plaer, al perfeccionista patològic li suposa una font de patiment, podent interferir en el seu funcionament quotidià.

Repercussió del perfeccionisme desadaptatiu en la salut mental

El perfeccionisme desadaptatiu representa un factor de risc per a diverses psicopatologies, com ara:

  • Trastorns de la conducta alimentària (anorèxia nerviosa, bulímia i trastorn per fartanera). La constant cerca de la perfecció i la imposició d’expectatives poc realistes estan relacionades amb la necessitat d’una aparença física o primesa extrema. El perfeccionisme no sols constitueix un factor de risc per al desenvolupament d’un trastorn de la conducta alimentària, sinó que a més contribueix al fet que els símptomes es mantinguin en el temps: insatisfacció constant amb el propi cos, la cerca de la primesa (fins i tot podent arribar a la mort per inanició) i les fartaneres.
  • Trastorns d’ansietat; especialment ansietat social: s’ha demostrat com aquelles persones que sofreixen de fòbia social, mostren puntuacions altes en aquelles proves que mesuren el perfeccionisme desadaptativo. Aquestes persones estan constantment preocupades per la imatge que estan projectant als altres, conduïts per la por de perdre la vàlua social que necessiten. Això comporta que s’estiguin constantment analitzant en situacions socials, no es mostrin espontanis i no puguin gaudir de les relacions socials. Després d’acabar la interacció avaluaran una vegada i una altra els possibles errors comesos i com això pot haver arruïnat les seves relacions. Això comporta tant de sofriment i fatiga, que acaben evitant cada vegada més situacions socials.
  • Depressió: l’establir expectatives de perfecció que no són capaces d’aconseguir, provoca en els perfeccionistes una sensació de fracàs, frustració, percepció d’inferioritat i culpa excessiva, podent finalment desenvolupar un episodi depressiu.
  • Trastorn obsessiu- compulsiu (TOC): aquest trastorn es caracteritza per la presència d’obsessions (en forma de pensaments, impuls o imatges recurrents) i compulsions (conductes o actes mentals que es posen en marxa per a disminuir l’ansietat provocada per l’obsessió). Les recerques mostren com les persones diagnosticades amb un trastorn obsessivocompulsiu solen presentar elevats trets de perfeccionisme desadaptativo i un sentit exagerat de la responsabilitat. Així mateix, presenten intolerància a la incertesa, tendència a sobreestimar les amenaces i fusió pensament- acció (creença que el simple fet d’haver tingut un pensament negatiu equival a haver-lo posat en pràctica). A més, el perfeccionisme constitueix un factor de manteniment d’aquest trastorn, per la qual cosa resultarà crucial abordar-lo durant la intervenció.
  • Trastorn obsessiu de la personalitat: és important no confondre aquest trastorn de personalitat amb el TOC. Mentre que el TOC es caracteritza per la presència d’obsessions (pensaments recurrents que generen malestar) i compulsions, aquest no és el cas de les persones amb un trastorn obsessiu de personalitat. Aquestes persones es caracteritzen per un patró dominant de preocupació per l’ordre, el perfeccionisme i el control mental i interpersonal, a costa de la flexibilitat, la franquesa i l’eficiència que comença en les primeres etapes de la vida adulta.

 

Perfeccionisme i crítica paterna

Les persones perfeccionistes solen haver crescut en llars amb aprovació condicionada, on l’error significava la pèrdua de l’amor patern. Es tracta de pares exageradament crítics amb els seus fills quan aquests cometen errors i el nen atorgarà a aquestes avaluacions dels pares una importància excessiva.

Per tant, el nen que és jutjat durament quan comet un error, viurà qualsevol equivocació amb ansietat i temor. Així, procurarà ser perfecte i no equivocar-se mai amb la finalitat de complaure a aquests pares tan severs.

Atès que l’amor dels seus pares sembla estar condicionat pel bon acompliment dels seus fills, aquests creixeran creient que mai es pot arribar a ser prou acurat, treballador, previsor i organitzat. Faran veritables esforços per satisfer les altes expectatives dels seus pares. L’autoestima d’aquests nens estarà indissolublement lligada a la seva pròpia imatge com una persona competent i triomfadora.

No obstant això, les experiències infantils per si soles no són l’única causa pel qual les persones desenvolupen trets de personalitat perfeccionista. Hi ha aportacions biològiques que afavoreixen el desenvolupament de diferents tipus de personalitat. La predisposició biològica pot ser estimulada o inhibida segons les percepcions i experiències dels primers anys de vida. Així mateix, cal ressaltar que el perfeccionisme en la infància es relaciona amb la superdotació.

 

Perfeccionisme i expectatives socials

Les societats actuals cada vegada estan sotmeses a majors nivells d’exigència, fomentant els trets perfeccionistes desadaptatius. Vivim en una societat en la qual la cerca d’alts estàndards i un alt nivell de rendiment és valorat i reconegut socialment. S’emfatitzen els assoliments acadèmics i laborals en detriment d’una altra mena de característiques que pugui manifestar l’individu.

Els paràmetres per a considerar a una persona reeixida són cada vegada més exigents: s’ha de posseir capital econòmic (com pot ser un cotxe car o un mòbil de determinada marca), ostentar múltiples títols acadèmics, presentar un físic atractiu, tenir gran quantitat d’amistats, haver viatjat, etc.

Segons l’etapa vital en la qual es trobi l’individu, es generaran diferents expectatives. A mesura que es compleixen més anys, augmenten les exigències socials i amb elles el nivell de pressió i autocrítica dels individus. Així, per exemple, es considera que a partir dels 30 anys s’haurà de posseir una casa pròpia, una carrera, un treball fix que procuri l’autorealització, una parella estable, tenir fills, etc.

La societat estableix una espècie de ruta estàndard lineal i obligatòria a seguir. Les persones aspiraran a convertir-se en el que la societat espera d’elles amb la finalitat de ser considerades reeixides. Moltes vegades es pensarà que la felicitat i l’admiració dependrà de complir aquestes metes imposades, ignorant els propis desitjos i necessitats. Així doncs, es generarà una lluita diària per aconseguir aquest ideal.

No obstant això, si el model per a ser reeixit no s’aconsegueix, es pot desenvolupar una percepció d’haver fracassat. Al no complir les metes imposades per la societat, es pot ser apartat del sistema, sent titllat de “rar” o “perdut” per l’entorn. Aquesta por de ser exclòs i a “fracassar” es converteix en alguna cosa que genera molt malestar. L’individu estarà constantment esforçant-se per guanyar més, estudiar més, aprimar més, aconseguir més “likes”, etc.

En valorar únicament el resultat, no es gaudirà del procés. Tampoc es podrà apreciar i valorar el que realment es vol i necessita a cada moment, independentment del que la societat dicti. Es percebran els errors com una falta de vàlua personal, en lloc d’una cosa natural i com una part necessària per a l’aprenentatge. S’atindran als alts estàndards imposats pels altres amb l’objectiu d’aconseguir la seva acceptació. De tal forma es posarà en mans dels altres la pròpia vàlua personal, desenvolupant una autoestima molt fràgil.

 

Es pot tractar el perfeccionisme desadaptatiu?

Tal i com s’ha indicat, el perfeccionisme desadaptatiu no constitueix en sí un trastorn, sinó un tret de personalitat. Aquest tret pot ser promogut pel nostre entorn (la nostra família i la societat en la qual ens trobem immersos). De la mateixa manera, el perfeccionisme desadaptatiu pot transformar-se en un més saludable.

Per a això s’han d’abordar les creences irracionals inherents al perfeccionisme. Així, per exemple, es tractarà el pensament dicotòmic (“tot o res”). La persona creu que o bé ets perfecte o ets inútil, sense poder apreciar que, encara que no s’aconsegueixin els resultats esperats, això no implica que els resultats no siguin satisfactoris.

El terapeuta ajudarà al fet que la persona pugui navegar entre els grisos en lloc de moure’s en el “blanc o negre”. Així mateix, serà important que pugui fixar-se objectius realistes. Es treballarà perquè els errors deixin de tenir una connotació negativa i es puguin començar a veure’ls com a fonts d’aprenentatge.

Així mateix, se suavitzarà aquesta autocrítica voraç i es procurarà que la persona no s’avaluï a si mateix únicament en termes d’assoliments i fracassos. Convé que entengui per què es van generar aquestes creences disfuncionals i per què continua mantenint les conductes perfeccionistes en el present, malgrat el sofriment que li generen.

Com a resultat de modificar les creences irracionals, es redueixen els nivells d’ansietat i angoixa. En adoptar una perspectiva més adaptativa, més flexible, es minimitzen les conseqüències negatives del perfeccionisme.

En suma, resulta crucial poder identificar les tendències perfeccionistes desadaptativas per a evitar futures psicopatologies. El Centre de Psicologia Canvis situat a Barcelona compta amb un equip de psicòlegs que poden brindar el seu suport tant en la detecció com en la intervenció d’aquestes tendències.

Referències bibliogràfiques

Alonso Gonzalez P. (2019). Perfeccionisme en salut mental. Facultat de ciències humanes i socials: Universitat Pontifícia Cometes, Madrid.

American Psychiatric Association (2014). Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), 5a Ed. Madrid: Editorial Mèdica Panamericana.

Amores Hernández Á. (2017). Perfeccionisme, por al fracàs i símptomes depressius. Facultat de ciències humanes i socials: Universitat Pontifícia Cometes, Madrid.

De Rosa, L. (2012). Factors mantenidors del perfeccionsimo desadaptativo o clínic. IV Congrés Internacional de Recerca i Pràctica Professional en Psicologia. Facultat de Psicologia: Universitat de Buenos Aires, Buenos Aires.

Mallinger A., De Wyze J. (2010). L’obsessió del perfeccionisme. Solucions per a acabar amb el control excessiu. Editorial Paidós.

Scotti, D., Sansalone P. i Borda T. (2011) Autoestima, por a l’avaluació negativa i perfeccionsimo: un estudi comparatiu en població clínica i en població general. IIICongeso Internacional de Recerca i Pràctica Professional en Psicologia. Facultat de psicologia: Universitat de Buenos Aires, Buenos Aires.