La criança dels fills és un dels factors més determinants en el desenvolupament de la personalitat dels nens. Al llarg de la recerca, s’ha demostrat que els estils de criança, les pràctiques parentals i les interaccions emocionals entre els pares i els fills tenen un impacte profund en el desenvolupament de característiques com l’autoestima, l’autoregulació, l’empatia i el comportament social. Aquest article explora les diferents teories psicològiques que aborden el paper dels pares en la formació de la personalitat infantil, incloent-hi els models de criança autoritari, permissiu, i democràtic. Els estudis mostren que una criança positiva i equilibrada contribueix significativament a la formació d’individus amb major benestar emocional i habilitats socials, mentre que estils de criança disfuncionals poden derivar en problemes de conducta i dificultats emocionals a llarg termini. Es conclou que la intervenció primerenca i el suport als pares són essencials per a promoure un desenvolupament saludable i harmònic en els nens.
Paraules clau: Criança, personalitat infantil, estils de criança, desenvolupament emocional, desenvolupament social.

Introducció
La personalitat dels nens, es desenvolupa a través de la interacció de tres factors principals: biològics, socials i ambientals. Entre aquests, la criança ocupa un paper primordial, ja que les interaccions primerenques entre els pares i fills, són el primer marc de referència d’interacció i de formació de la personalitat. Els estudis suggereixen que els estils de criança, les pràctiques parentals i la qualitat de les relacions afectives influeixen significativament en el desenvolupament de les característiques personals, l’autoregulació emocional i la conducta social (Baumrind, 1991; Maccoby & Martin, 1983). La família, és un dels factors més importants dins del context social i de desenvolupament de la vida de les persones (Vargas-Rubilar & Aran-Fillippetti, 2014 citat en Fuentes Vilugrón, G. A. 2022). Forma un grup que té com a objectiu construir un escenari adequat per al desenvolupament de les persones i sustentar-les en el seu procés d’aprenentatge.

Aquest article explora com els diferents estils de criança impacten la formació de la personalitat infantil, i com els enfocaments positius o negatius poden determinar el benestar emocional i social dels nens.

Teories de la criança i la seva influència en la personalitat
Segons la psicologia del desenvolupament, existeixen diversos estils de criança parentals, que jugarien un paper crucial en el que denominem com modelat de la personalitat. Els pares exerceixen un paper fonamental en el desenvolupament dels seus fills i són els primers a aplicar els estils de criança, els quals tenen un impacte directe en els processos de socialització (Izzedin & Pachajoa, 2009; Henríquez, 2014; Carrión, 2015 citat en González i Jorge 2017).

Diana Baumrind (1966), va definir tres estils de criança: autoritari, permissiu i democràtic. Cadascun d’aquests estils té diferents implicacions per al desenvolupament emocional i social dels nens.

L’estil autoritari, es caracteritza per una alta exigència i una baixa calidesa. Els nens criats sota aquest estil tendeixen a desenvolupar una personalitat més submisa i, en molts casos, presenten dificultats en l’acte-regulació emocional i el maneig de l’estrès. Segons Baumrind (1966), aquests nens tendeixen a ser més propensos a l’ansietat i la depressió, ja que no han tingut l’oportunitat de desenvolupar habilitats per a manejar conflictes de manera autònoma.

Quant a l’estil permissiu, trobem un estil de criança de baixa demanda i alta resposta. Mostren afecte incondicional, però imposen poques regles o exigències. Encara que aquests nens solen desenvolupar una autoestima més alta i una sensació de ser volguts, poden experimentar dificultats en el desenvolupament de l’autoregulació emocional i en la gestió de conflictes. Segons Maccoby i Martin (1983), els nens que s’han criat amb un estil permissiu poden créixer amb dificultats per a acceptar límits i normes socials, la qual cosa podria portar a problemes de comportament i a una falta d’habilitats per a interactuar de manera adequada en entorns socials.

Finalment, l’estil democràtic o autoritari, és aquell que es caracteritza per un equilibri entre l’afecte i la disciplina. Alta demanda i alta resposta. Els pares autoritativos estableixen expectatives clares però també ofereixen suport emocional i fomenten l’autonomia. Aquest estil de criança ha estat associat amb el desenvolupament d’una personalitat equilibrada i emocionalment saludable. Els nens criats en aquest entorn solen ser més competents socialment, emocionalment estables i tenen una major capacitat per a manejar l’estrès (Baumrind, 1991; Robinson, Mandleco, Olsen, & Hart, 2001).

Segons els estudis de Baumrind realitzats en les dècades de 1960 i 1970, s’ha observat que, en termes generals, l’estil de criança autoritativo o democràtic s’associa amb resultats més favorables en el desenvolupament infantil. En canvi, l’estil de criança autoritari tendeix a generar efectes negatius, com un baix rendiment acadèmic i fins i tot símptomes depressius (Baumrind, 1966 citat en Rafael, R., Castañeda, S. 2021)

Aquesta tipologia ha estat molt utilitzada; no obstant això segons Schaefer (1997) citat en Jorge & González (2017) resulta limitada atès que no examina la possibilitat de l’estil sobreprotector, el qual es caracteritza per la demanda i la resposta parental portades a un grau extrem.

L’impacte de la qualitat de la criança en la personalitat infantil
La família és el primer grup social responsable de la socialització primària dels nens i nenes, dins d’un espai simbòlic compartit i ja establert, conegut com a cultura. És una institució social que està marcada per una sèrie de “factors socials, polítics, estructurals i ideològics”, els quals influeixen i afecten les relacions que es desenvolupen en el seu interior (Varela, Chinchilla, & Mureu, 2015 citat en Jorge & González 2017). A més dels estils de criança, la qualitat de les interaccions emocionals entre els pares i els fills juga un paper crucial en el desenvolupament de la personalitat. La capacitat dels pares per a proporcionar un ambient emocionalment segur i consistent pot influir en la formació de característiques com la confiança, l’empatia i l’autoregulació.

La teoria de la inclinació de Bowlby (1969) citat en Ainsworth (1979) subratlla la importància de la relació primerenca amb els cuidadors principals. Una inclinació segura, caracteritzat per una relació afectiva estable i receptiva, proporciona una base sòlida per al desenvolupament de la confiança i l’autoestima en els nens. Els nens que experimenten una inclinació insegura, ja sigui evitativo o ambivalent, poden enfrontar majors dificultats per a regular les seves emocions i establir relacions socials saludables.

Com a resultat de les dinàmiques socioculturals actuals, els pares juguen un paper crucial en la formació dels seus fills a través de la criança, amb l’objectiu de modelar el seu comportament, creences i afectes, entre altres aspectes. Aquest procés implica àrees clau en el desenvolupament de nens i adolescents, com l’autoregulació emocional i la promoció d’habilitats socials, intel·lectuals i afectives (Diaz-*Camargo et.al. 2020). La criança parental consistiria en la transmissió d’hàbits i el procés de formació dels fills, el qual, encara que està influenciat per l’experiència prèvia dels pares, també depèn de factors biològics i socials. Aquests elements contribueixen a la configuració d’estructures de personalitat úniques que poden impactar en el desenvolupament psicològic i social dels nens.

En aquest context, és fonamental la relació amb tots dos pares, la implicació activa dels dos en el procés de criança, la disponibilitat de suport que l’adolescent percep, i, en general, la presència d’una comunicació efectiva. Aquests factors són clau per a garantir un adequat suport tant instrumental com emocional per part de tots dos progenitors (Rodrigo, M; Máiquez, M; García, M; Mendoza, R; Rubio, A; Martínez, A i Matín, J, 2004 citat en Isabel, J., & Cruz, N. 2018).

D’aquesta manera, els pares que brinden suport i afecte als seus fills, fomenten la comunicació dins de la llar, estableixen normes familiars i promouen el seu compliment mitjançant el raonament inductiu com a tècnica disciplinària, tenen més probabilitats d’educar a fills sociables, cooperatius i autònoms (Alonso i Román, 2005; Lila i Gracia, 2005 citat en Isabel, J., & Cruz, N. 2018). Les dimensions de control, afecte i involucrament en la criança dels fills són aspectes clau en la seva educació i representen les variables que millor prediuen un estil educatiu positiu i la qualitat de les relacions entre pares i fills.

D’altra banda, diverses recerques han trobat una relació significativa entre l’estil de criança autoritativo i el desenvolupament de les habilitats socials en els nens. L’estudi de Mensah i Kuranchie (2013) citat en Rafael, R., Castañeda, S. (2021) realitzat amb nens i adolescents en edat escolar, conclou que una criança fonamentada en la comprensió, la confiança mútua i l’acord genera comportaments socialment acceptables. En contrast, un enfocament de criança basat en regles estrictes, amenaces, càstigs i rigidesa resulta en conductes antisocials.

Implicacions pràctiques i conclusions
Els resultats de la recerca sobre la influència de la criança en la personalitat infantil tenen importants implicacions pràctiques. Els professionals de la salut mental poden utilitzar aquesta informació per a dissenyar intervencions orientades a fer costat als pares en l’adopció d’estils de criança més efectius i saludables. A més, les polítiques públiques haurien de fomentar programes de suport a la criança, especialment en comunitats vulnerables, per a garantir que tots els nens tinguin accés a un entorn familiar que afavoreixi el seu desenvolupament emocional i social.

En conclusió, la criança té un impacte profund en la formació de la personalitat infantil. Els estils de criança autoritaris, permissius i democràtics tenen efectes diferenciats en l’autoestima, l’autoregulació emocional i les habilitats socials dels nens. Una criança afectiva, consistent i adaptativa contribueix significativament al benestar emocional i al desenvolupament equilibrat de la personalitat. És crucial que els pares siguin conscients de la seva influència en el desenvolupament dels seus fills i adoptin pràctiques que afavoreixin el creixement emocional i social d’aquests.

Si vostè o algú del seu entorn necessiten major informació sobre aquest tema, pot sol·licitar una primera sessió informativa en el centre de Psicologia Canvis de Barcelona. Disposem d’un equip de psicòlegs experts en teràpia de família i primera infància que poden ajudar-lo si és el cas.

Referències Bibliogràfiques
Ainsworth, M. D. S. (1979). Infant–*mother attachment. American Psychologist, 34(10), 932–937. https://doi.org/10.1037/0003-066x.34.10.932
Baumrind, D. (1966). Effects of authoritative parental control on child behavior. Child Development, 37(4), 887–907. https://doi.org/10.2307/1126611
Baumrind, D. (1991). The influence of parenting style on adolescent competence and substance usi. Journal of Early Adolescence, 11(1), 56-95. https://doi.org/10.1177/0272431691111004
Díaz-Camargo, E., Lucenith Medina, J. L., Chaparro-*Suarez, I., Alfaro, L., Numa-Sanjuan, N., & Riaño-Garzón, M. (2020). Estils de personalitat i pràctiques de criança en pares de família.
AVFT – Arxius Veneçolans De Farmacologia I Terapèutica, 38(5). Retrieved from http:// saber.ucv.ve/ojs/index.php/*rev_*aavft/*article/*view/17434
Fuentes Vilugrón, G. A. (2022) «INFLUÈNCIA DELS ESTILS DE CRIANÇA EN EL DESENVOLUPAMENT EMOCIONAL I APRENENTATGE DELS ADOLESCENTS», Revista Infància,
Educació i Aprenentatge, 8(2), pàg. 17–33. doi: 10.22370/ieya.2022.8.2.2942.
Isabel, J., & Cruz, N. (2018). Estils de criança i la seva relació amb la personalitat dels estudiants de 3ro i 4to de secundària de la institució educativa José Carlos Mariátegui. Psicologia Humana. https://hdl.handle.net/20.500.12990/9685
Jorge, E., & González, M. C. (2017). Estils de criança parental: una revisió teòrica. Dialnet. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7044268
Maccoby, E. E., & Martin, J. A. (1983). Socialization in the Context of the Family: Parent-*Child Interaction. In P. H. Mussen, & E. M. Hetherington (Eds.), Handbook of Child Psychology: Vol. 4. Socialization, Personality, and Social Development (pàg. 1-101). Nova York: Wiley.
Rafael, R., Castañeda, S. (2021). Revisió teòrica dels estils de criança parental. Treball de recerca per a optar el grau acadèmic de Batxiller en Psicologia, Escola Acadèmic Professional de Psicologia, Universitat Continental, Lima, el Perú.