En aquesta entrada per al blog del centre psicologia Canvis, parlarem dels dols no autoritzats o també anomenats, desautoritzats. És un concepte bastant desconegut per això hem cregut important i/o oportú, dedicar-li aquest espai, però abans d’entrar en matèria amb la temàtica especifica i el tracte que requereix tal situació, introduirem que és el dol.

El dol en si mateix no deixa de ser un procés natural en la vida de qualsevol persona pel qual passem després de viure una pèrdua, contrasta amb idees prèvies que consideraven que aquest procés podia ser vist com una malaltia. La paraula dol ve del llatí i significa dolor. Fa falta remarcar que està perduda pot ser de diferents tipus. La major part del temps associem duel amb una mort, però no és l’única situació en la qual podem experimentar aquesta sensació de desemparament. La perduda d’un treball, la ruptura d’una relació d’amistat o amorosa, o una malaltia, entre altres situacions i/o casuístiques.

El dol ha estat una experiència llargament tractada per la psicologia. Des de l’antiguitat el tema de la pèrdua ha estat rellevant per a l’ésser humà, si ens fixem en els processos d’acceptació de la mort, és a dir el duel més reconegut, des de les primeres civilitzacions veiem fets culturals per a tolerar o processar la mort d’un ésser estimat.

Des de l’edat prehistòrica amb els ritus funeraris, fins als nostres dies hem experimentat i viscut diferents maneres de processar la partida de les persones que ens envolten. Però no totes les cultures perceben aquesta separació de la mateixa manera. Les creences pròpies, la fe o creences d’una vida després de la mort ajuden a suportar el dol.

És per això que el dol ha estat altament estudiat pels investigadors, per a entendre les sensacions, emocions, conductes que es viuen davant la perduda. Aquestes poden provocar buit en l’estómac, pressió en el pit, nus a la gola, tenir la boca seca, estar molt sensible als estímuls de l’entorn com els sorolls. Falta d’aire, sentir-se cansat o sense energies per a fer res. Totes aquestes podrien ser sensacions físiques. Pel que fa a sentiments podem experimentar tristesa, ràbia, empipament, culpa, penediment, solitud, frustració o impotència, o per contra alleujament, descans, tranquil·litat. Una altra opció és que entrem en xoc i no arribem a sentir res. Com abans s’ha comentat que hi ha molts tipus de dol diferents i també hi ha moltes maneres d’encarar-los i viure’ls.

Finalment, també veiem alterades les nostres conductes, no poder dormir o fer-ho malament, reducció o augment de la gana, no tenir capacitat de concentració, fallades en la memòria, distreure’s fàcilment, tenir un record present i persistent de l’objecte de pèrdua. Recordem que pot ser una mort, una ruptura o la perduda d’algun altre concepte (salut, treball, …). En el procés de dol igualment podem aïllar-nos del nostre entorn i buscar estar sols, el desassossec o per contra novament, la hiperactivitat.

Remarcar que totes aquestes casuístiques de conductes, percepcions i pensaments són d’allò més naturals i esperables en aquesta situació, però cal anar amb compte perquè els duels poden convertir-se en complicats si perduren durant molt de temps.

Llavors arribem al que ens concerneix en aquesta entrada del blog de Canvis, els duels desautoritzats. Què són exactament, i quina diferència hi ha en el que hem comentat fins ara? Aquests són els que la societat, el nostre entorn o nosaltres mateixos no ens permetem sentir i expressar de la manera que el necessitaríem. Per aquesta raó també se li poden dir duel silent o prohibit.

Hi ha casos més clars que formen part d’aquest espectre de dols, però qualsevol persona que senti que no pot expressar la seva perduda i sentir-se recolzada en el procés, aquesta vivint un duel d’aquest tipus.

Alguns exemples poden ser de relacions no reconegudes, que volem dir amb això, les relacions que a ulls de tothom no tenen un vincle tan fort; la mort d’un veí, enfonsar-te per la mort d’un amic. Aquí de la mateixa forma entraria la mort d’amants o separació de relacions ocultes. Una altra situació seria la separació d’una parella reconstruïda amb fills, amb la qual s’ha creat un vincle fort entre tots. Aquestes són situacions on l’entorn pot minimitzar el dolor que pots sentir o directament no validar-lo.

Una altra situació seriosa quan no se li permet a la persona poder sentir aquest dol amb la bona, encara que al seu torn funesta idea que no el passi malament. És el fet d’ocultar morts o malalties a persones que en la nostra percepció no podran suportar aquesta notícia; en aquest grup entren els nens, les persones grans o persones amb algun trastorn mental. També podria entrar l’amagar informació sensible a persones del nostre entorn i/o coneguts com pot ser una separació, un divorci o un acomiadament.

Més exemples serien l’experiència viscuda pels familiars d’una persona que comet suïcidi o un avortament, ja sigui espontani com provocat. Però com hem dit abans tot va concorde a com se sent la persona i si té la possibilitat de mostrar el seu dolor. La ruptura d’una parella homosexual en un país on es persegueix per la seva orientació sexual, o simplement que aquesta persona es trobi en un entorn familiar on no pot mostrar-se tal com és també pot comportar aquest tipus de duels.

Com dèiem a l’inici, la perduda de salut pot comportar un dol i aquest moltes vegades pot no ser validat o minimitzat per l’entorn. Les mudances o migracions també comporten dols  no sempre acceptats.

En aquests casos el procés per a tractar el duel ens exigeix acceptar que s’està vivint un dol. Hi ha persones que no es permeten sentir-se d’aquesta forma, la qual cosa constituiria un duel desautoritzat, en aquest cas per la pròpia persona.

Recopilant, hem de permetre’ns sentir aquesta perduda i més important no intentar accelerar el procés de sanació, no voler enterrar ràpid les emocions que ens evoca, la famosa frase de “hauria d’estar bé ja” i aquest és un gran error en tots els processos de dol en general.

Tampoc podem caure en la minimització del que ens succeeix, a vegades el nostre entorn o nosaltres mateixos podem intentar reduir el que ens a passat a alguna cosa de poc valor amb l’esperança d’així solucionar-ho abans, però d’aquesta manera podem fer que la persona encara se senti pitjor.

La creença que una vegada millorem sempre serà així, és a dir, moltes persones creuen que la recuperació d’un dol és com pujar una escala, sempre per a dalt fins a arribar a al final. Però no és així, metafòricament s’assembla més a una muntanya russa, amb pujades, però també baixades i això forma part del procés natural de sanació. Tindrem recaigudes i després de sentir-nos bé durant un temps és normal sentir-se de nou malament.

Posar igualment la importància en les dates assenyalades, festivitats, aniversaris, o moments que ens recordin el perdut. També poden ser llocs on ens hem sentit bé.

Una manera d’ajudar en el procés és crear rituals per a donar sentit a la perduda. Un funeral no deixa de ser un ritual, però també el pot ser escriure una carta o qualsevol altra cosa que nosaltres percebem que ens ajuda a elaborar i satisfer les nostres necessitats. Hi ha moltes maneres de fer-ho, ho podem crear nosaltres mateixos, no hem d’adaptar-nos a un estàndard que pot ser que no ens encaixi.

Per tot això l’important és buscar ajuda i crear un espai d’enteniment i acceptació, envoltar-te de persones que validin el teu dol i al seu torn si t’ocorre de manera personal permetre’t el teu mateix poder experimentar totes les emocions que sentis.

Els centres de psicologia com el centre de psicologia Canvis tenen psicòlegs centrats en els processos de duel que poden ajudar a processar i treballar de la millor manera possible el duel que estes experimentant. No per a solucionar-ho el més ràpid possible sinó per a integrar-ho d’una manera sana en la teva vida i seguir endavant.

D’altra banda, si no som els que estem experimentat el dol  però hi ha algú en el vostre entorn que est passant per això, cal mostrar-li el vostre suport, ajudar-lo (si ell vol) a comunicar-se amb vosaltres, escoltar-li més del que li puguem dir nosaltres, és a dir, prendre’s el temps necessari per a escoltar les seves preocupacions i vivències. Prendre la iniciativa i oferir ajudes concretes, és a dir un “ser aquí” real per a aquesta persona.

De totes maneres, fins i tot no ser objecte d’aquesta perduda també pots buscar ajuda de professionals que et poden orientar en com ajudar i portar bé el dol d’una altra persona mitjançant la psicoeducación.

Bibliografia:
(2015, 21 mayo). El duelo desautorizado: Cuando la sociedad no deja espacio al dolor – Fundación Mario Losantos del Campo (FMLC). Fundación Mario Losantos del Campo (FMLC) – Mejoramos la vida de las personas a través de la salud y la educación. https://www.fundacionmlc.org/los-duelos-desautorizados/

Online, P. (2014, 19 marzo). Duelos no autorizados. PsicoGlobal. https://www.psicoglobal.com/blog/duelo-no-autorizado

Zurita, G. (2020, 10 enero). Duelo Desautorizado o Duelo Prohibido. Cuando nadie te entiende. Instituto Galene. https://galene.es/duelo/duelo-desautorizado-duelo-prohibido/

Sánchez, E. (2018, 15 febrero). La encrucijada de los duelos no autorizados. La Mente es Maravillosa. https://lamenteesmaravillosa.com/la-encrucijada-los-duelos-no-autorizados/