El foc crema la fusta, però també l’endureix. En aquest article parlarem d’antifragilitat, hormesis, eustrés, desintegració positiva i creixment posttraumàtic. Són fenòmens similars, observats des de diferents disciplines, que apunten a una mateixa conclusió: més enllà dels seus embats, i sota unes certes condicions, l’adversitat ens beneficia.
Si estàs passant per un mal moment i et sents estancat, consultar amb un psicòleg pot ser la solució. A Canvis podem donar-te un cop de mà: demana ajuda si la necessites.
Som antifràgils
En la seva obra antifràgil (2012), l’economista Nassim Taleb explora els sistemes que es beneficien del desordre; aquells que prosperen en les crisis i creixen en exposar-se al risc, a la incertesa i als estressors. Taleb denomina antifragilitat a la propietat que permet a aquests sistemes créixer en l’adversitat, més enllà d’aguantar els seus embats. L’evolució, la cultura, els sistemes polítics i les seves revolucions, els boscos equatorials, les bones receptes de cuina, les bactèries resistents i fins a la nostra existència com a espècie en aquesta planta es beneficien d’aquesta propietat.
Segons Taleb, els organismes vius —entre ells l’ésser humà— són per naturalesa anti-fràgils, per la qual cosa hem d’exposar-nos a uns certs estressors per a estimular, enfortir i conservar la nostra salut. L’exercici físic i el dejuni, practicats amb cap, són exemples de tensions que beneficien a l’organisme. També ho són l’exposició controlada al sol, al fred i a les bactèries.
El verí depèn de la dosi
En Medicina, aquest procés es coneix com hormesis. Es refereix al benefici que obté l’organisme en ser exposat a dosis baixes o sub-letals d’un agent estressant, activant una resposta adaptativa que incrementa la seva resistència enfront d’un estrès més sever (López-Díazguerrero et al., 2013). La hormesis ens ensenya que, a vegades, la intuïció ens enganya: el verí, a unes certes dosis, pot enfortir-nos. O dit d’una altra manera, la nostra resposta a l’estrès no és lineal: mentre que en excés ens danya, la seva absència pot afeblir-nos.
Sèneca deia que l’arbre més fort és aquell que el vent golpeja amb freqüència. En efecte, privar a l’organisme d’estressors pot impedir el seu desenvolupament i afeblir la seva salut. L’evolució ens va fer buscar la comoditat perquè aquesta era l’excepció, però la biologia humana necessita estrès per a prosperar (Carney, 2017). Pensem en el cos d’un atleta professional davant del d’un oficinista mitjà; o en el vigor d’un animal salvatge, que ha de caçar el seu menjar, dabant del d’un domèstic. Sembla evident que sotmetre’ns a un excés de confort ens afebleix, relaxant les nostres defenses i tornant-nos més fràgils.
En l’àmbit de la salut mental, la tensió també porta beneficis. Adoptant aquest enfocament contraintuïtiu, que subratlla la nostra naturalesa antifràgil, explorarem a continuació el potencial positiu de l’adversitat. Veurem de quines formes ens beneficia l’estrès, com podem créixer en les crisis i què tenen de bo les experiències traumàtiques.
L’eustrés i el distrès
Ja ho hem dit: no tota tensió és dolenta. Els psicòlegs distingim el distrès (o estrès negatiu) del estrés (o estrès positiu), dues maneres de respondre a la pressió que impliquen conseqüències oposades. És important reconèixer que, únicament quan ens veiem el superats per una situació, la resposta d’estrès es desborda i apareix l’ansietat. El distrés sol aparèixer en resposta a tensions agudes (per exemple, una pèrdua sobtada) i/o prolongades (per exemple, una sobrecàrrega laboral mantinguda en el temps). Perjudica la nostra salut i compromet el nostre benestar. Els trastorns ansiosos i adaptatius, el burnout i els problemes psicosomàtics són algunes de les seves conseqüències perjudicials.
D’altra banda, tenim l’estrès positiu, que ens prepara per a actuar i contribueix al nostre desenvolupament. El eustrés sorgeix davant reptes desafiadors, exigents però assequibles, que la persona veu com a positius. Participar en una competició esportiva, començar un nou treball, tenir un fill o casar-se són exemples d’estressors que poden produir eustrés. La persona posseeix els recursos necessaris per a abordar la situació i creu en la seva capacitat per a fer-li front. A diferència del distrès, el eustrés ens energitza, ens motiva i ens torna proactius, millorant el nostre rendiment i el nostre benestar (Dl., Wei i Li, 2021).
Igual que podem endurir el cos amb entrenament, podem enfortir la nostra ment exposant-nos al eustrés. Assumir reptes positius és una bona manera d’ampliar els nostres recursos d’afrontament, la nostra percepció d’eficàcia i la nostra zona de confort. De fet, en psicoteràpia, utilitzem l’exposició per a tractar l’ansietat: demanem al pacien-et que s’exposi gradual i sistemàticament a les seves pors en lloc de defugir-los. Si la tècnica es practica bé, al cap d’unes quantes repeticions s’extingeix la resposta de ansie-doneu.
Si estàs passant per un mal moment i et sents estancat, consultar amb un psicòleg pot ser la solució. En Canvis podem donar-te un cop de mà: demana ajuda si la necessites.
Reconstruir-se en les crisis
A mitjan segle passat, el psiquiatre Kazimer Dabrowski va observar que les crisis vitals són condició necessària per al desenvolupament humà. Va encunyar el concepte de desintegració positiva per a reflectir el procés que experimentem en els moments crítics de les nostres vides (Aguirre, 2021). El conflicte posa a prova la nostra estructura psicològica, útil fins a aquest moment, i ens empeny, a vegades de manera dolorosa, a reorganitzar-la. Si abracem aquest procés en lloc de bloquejar-lo, alguna cosa en nosaltres madura, donant peu a una identitat renovada: la nostra visió del món s’amplia, mudem alguns valors, esquemes i creences, ajustem la nostra personalitat a la nova situació i permetem que floreixi una versió millorada de nosaltres mateixos.
Hi ha un crustaci que il·lustra bé aquest fenomen. La seva experiència ens parla del valor positiu de les crisis i del risc de desaprofitar el seu potencial. Es tracta de la llagosta, un animal carnós que viu atrapat en una rígida closca. Segons es compta, encara que arriba a aconseguir dos pams d’envergadura, en néixer mesura poc més que una llentia. No obstant això, el seu cor mai s’expandeix. Llavors, com creix la llagosta? A mesura que el crustaci es desenvolupa, la seva closca va tornant-se incòmode, com una sabata massa estreta. El dolor l’estimula a nedar fins al fons marí, on cerca alguna roca esquerdada en la qual prendre refugi. Relativament a resguard dels seus depredadors, la llagosta comença la seva “de-sintegración positiva”: primer es despulla, abandonant la seva vella closca, i després produeix una cuirassa nova, de majors dimensions.
El procés implica patiment, incomoditat i perill, però permet a la llagosta continuar creixent. Què ocorreria si, compadint-nos d’ella, anestesiéssim el seu dolor? En la perspectiva de Dabrowski, estaríem bloquejant el seu desenvolupament. La llagosta seguiria na-donant impassible, atrapada fins a la seva mort en una minúscula cuirassa.
Més enllà de l’estrès posttraumàtic
També és de Sèneca la següent frase: “No hi ha ningú menys afortunat que l’home a qui l’adversitat oblida, perquè no té oportunitat de posar-se a prova”. Epícteto, un altre filòsof estoic, encara que nascut esclau, escrivia: “ Què hauria estat d’Hèrcules sense el lleó, l’hidra, el senglar i la resta de perills? Què hauria fet en absència d’aquests desafiaments? Simplement s’hauria donat la volta en el llit per a continuar dormint, i en passar la vida entre el luxe i la comoditat, mai s’hauria convertit en el poderós Hèrcules” (Váz-*quez, 2020).
La capacitat de l’ésser humà per a afrontar l’adversitat i extreure d’ella un benefici ha estat tradicionalment ignorada per la Psicologia, que ha dedicat els seus esforços a l’estudi dels efectes devastadors del trauma (Vera, Carbelo i Veïna, 2006). Molts estem familiaritzats amb l’estrès posttraumàtic dels combatents, amb els terribles efectes de l’abús en la infància o amb la complexitat del doldavant unes certes pèrdues. Però pocs reconeixem que després d’aquesta devastació s’amaga una oportunitat per a guanyar perspectiva i continuar creixent.
En 2010, Stacey Kramer va donar una xerrada TED que il·lustra aquest fenomen a la perfecció. En tot just tres minuts, comparteix una experiència aterridora de la qual diu no penedir-se. La transcrivim a continuació, traduïda de l’anglès i una mica resumida:
Penseu, si ho desitgeu, en un regal. M’agradaria que ho dibuixéssiu en les vostres ments. No és massa gran; és de la grandària d’una pilota de golf. Imagineu-vos-ho embolicat. Però abans de mostrar-vos el conteniu, us diré que farà coses increïbles per vosaltres. Unirà a tota la família. Us sentireu més estimats i benvolguts; us diran els vostres amics i coneguts, fins i tot aquells que no vèieu des de fa anys. Us adoraran i us admiraran. Posarà en el seu lloc el que de veritat importa. Redefinirà el vostre sentit de l’espiritualitat. Renovarà la vostra fe. Sereu més conscients del vostre cos i aprendreu a confiar en ell. Us omplirà de vitalitat i energia. Ampliarà el vostre vocabulari. Coneix-réis gent nova. Portareu una vida més sana. Gaudireu de vacances més llargues, sense fer absoluta-ment res. Degustareu els millors menjars. Rebreu tones de flors. La gent us dirà: “Tens bon aspecte, t’has fet alguna cosa?”. I aconseguireu un subministrament de pastilles per a tota la vida.
El regal us desafiarà, us inspirarà i us motivarà. Farà que us sentiu agraïts. Les vostres vides adquiriran un nou significat: pau, salut, felicitat, nirvana. El preu? 55.000 dòlars. I és una oferta increïble. Sé que us moriu per saber què és i on podeu adquirir-ho. Està disponible en Mestressa-zon? Té el logotip d’Apple? Existeix llista d’espera? Probablement, no. Veureu, aquest regal em va arribar fa uns cinc mesos. Tenia aquest aspecte quan encara estava embolicat… [Mostra la imatge d’una bossa vermella per a residus biològics, opaca]. I després, es veia així. [La següent diapositiva mues-*tra el cap de Stacey; apareix amb un costat rapat, travessat per una cicatriu d’uns deu centímetres]. Es tracta d’una gemma rara: un tumor cerebral, el regal que continuo rebent.
I encara que ara em trobo bé, no us desitjo aquest regal. Perquè no estic segura que ho vulgueu. I no obstant això, jo no canviaria la meva experiència. Va alterar la meva vida profundament, de manera inesperada, de les maneres que acabo de compartir amb vosaltres. Així que la pròxima vegada que enfronteu alguna cosa inespe-*rado, no desitjat o incert, considereu que podria ser un regal.
Creixement posttraumàtic
Els psicòlegs Calhoun i Tedeschi (2012) van encunyar el concepte de creixement postraumàtic per a descriure aquest fenomen. Fa referència al canvi positiu que pot experimentar una persona com a resultat del procés de lluita que emprèn a partir de la vivència d’un succés traumàtic. Segons aquests autors, el creixement pot sorgir en tres adreces: canvis en un mateix (per exemple, la persona aprèn a confiar en la seva capa-cidad per a fer front a l’adversitat), canvis en les relacions (per exemple, major connexió amb els sers estimats) i canvis en la pròpia filosofia de vida (per exemple, re-visió de l’escala de valors i major apreciació de coses a les quals es donava poca impor-*tancia).
Ni totes les persones que experimenten successos traumàtics desenvolupen un trastorn, ni totes elles creixen amb l’adversitat per defecte. Per a fomentar el creixement postraumá-*tico podem aplicar els següents consells (adaptat de Calhoun i Tedeschi, 2012): en primer lloc, acceptar la realitat del succés i del seu impacte negatiu, sense perdre l’esperen-za ni l’optimisme; en segon lloc, estar oberts a l’experiència, interpretar la situació com un repte i buscar activament el creixement; en tercer lloc, comptar amb el suport social necessari; en quart lloc, emmarcar el succés en una narració que li doni sentit, de manera que puguem transcendir el nostre rol de víctima.
Un últim factor, fonamental per a moltes persones, és comptar amb suport professional. Si estàs passant per un mal moment i et sents estancat, consultar amb un psicòleg pue-de ser la solució. En Canvis podem tirar-te una mà: demana ajuda si la necessites.
Referències bibliogràfiques
Aguirre, G. (2021). Sanació per dissolució: emergència de la identitat. Tesi Psicològica, 17(1). Recuperat de: https://doi.org/10.37511/tesis.v17n1a12
Calhoun, L. G. i Tedeschi, R. G. (2012). Posttraumatic growth in clinical practice. Routledge.
Carney, S. (2017). El que no ens mata: Com l’aigua gelada, l’altitud i l’exposició a condicions mediambientals extremes regeneren la nostra força evolutiva perduda. Gaia.
Kramer, S. (2010). The best gift I survived [Vídeo]. TED Talks. Disponible en: www.ted.com/talks/stacey_kramer_the_best_gift_i_ever_survived
Dl., S., Wei, F. i Li, G. (2021). The evolution of the concept of stress and the framework of the stress system. Cell Stress. 5(6):76-85. Recuperat de: https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/34124582/
Taleb, N. (2013). antifràgil: Les coses que es beneficien del desordre. Booket.
Vázquez, M. (2020). Invicte: Aconsegueix més, sofreix menys. Salut Salvatge SL.
Vera, B.; Carbelo, B. i Veïna, M. L. (2006). L’experiència traumàtica des de la psicologia positiva: resiliència i creixement posttraumàtic. Papers del Psicòleg. Vol. 27(1), pàg. 40-49. Recuperat de: www.papelesdelpsicologo.es/pdf/1283.pdf
Psicólogo residente en Canvis.
Terapeuta cognitivo-conductual especializado en el manejo de la ansiedad y el desánimo.
Profesor de varios másters en psicología clínica y de la salud.
Consultor en proyectos de innovación sanitaria. Supervisor clínico en la ONG Iguality.